Cada matí quan preparo el meu cafè, s’hi amuntega al meu cap un pensament que em transporta a temps passats, sento la sucrera heretada de la meva mare, amb aquest clic tan particular en tancar-se i el meu primer pensament és sentir la meva mare dient-me: Quan jo no hi sigui, feu el que vulgueu amb les coses.
Ja no hi és, i aquest objecte tan simple perdurarà en el temps fins que algú decideixi desfer-se'n. Però no sabran, que a mi, cada matí em fa pensar-hi i esbosso un somriure al sentir la seva veu al meu cap.
Em va comentar una vegada que li la van regalar en casar-se, així que aquesta sucrera té més de 65 anys. Quant durarà portant aquest verí blanc que a mi em fa tan feliç?
Quant trigaré jo a deixar de sentir el seu clic?
És curiós com vaig projectar els meus temors a un objecte inanimat, quan vaig retardar l'arribada a casa meva, perquè això em feia veure que la persona més important a la meva vida, ja no hi era.
ACR. Oh Nuri es molt bonic i jo tambe sento aquest clic de la sucrera de la mama.
ResponderEliminarACR. La foto molt maca i amb pasiegos com a ella li agradavant.
ResponderEliminarBonito pensamiento para empezar el dia
ResponderEliminar