Nina de porcellana

    Mama. 

    Aquesta persona que t'ha cuidat des que estàs al seu ventre. És veritat quan diuen que mare només n'hi ha una, i més quan passen els anys i tens la sort de tenir-la al teu costat batallant amb els teus problemes, o consolant-te perquè la vida et posa proves i de vegades no saps bregar amb elles.

    Però allà hi és ella, aquella dona que anomenes mama i que et sembla la dona més forta que has conegut mai, i que un dia descobreixes com de fràgil es quan l'observes al llit d'un hospital. I tu ets allà, amb el cor encongit perquè la persona que et vol incondicionalment s'està marxant del teu costat.

    Em ve al cap que és com una nina; tots els moviments per pasar còmode el seu feble cos la fan tan vulnerable, però ella no perd aquesta força i bellesa de la porcellana. I agafes la seva mà per a que ella et senti a prop però, realment, és per aferrar-te i sentir una altra vegada aquesta força que sempre et transmetia.

    Al dit anular de la mà esquerra llueix un tatuatge de dos cors entrellaçats. Són els cors dels meus germans que van marxar fa uns anys, i ella els porta a la pell per sempre. La meva mare se sent orgullosa del seu tatuatge i no n'hi ha per menys perquè, egoistament jo pensava: com s'acomiada una filla de la seva mare? Però..., i una mare dels seus dos fills?

   La respiració i els moviments lents de la meva "nina de porcellana" m’ajuden a donar-li forma a aquest escrit, que es el més dur que podia escriure mai, i de totes les coses bones que podria dir d’ella he volgut parlar només una mica, i donar-li així un petit homenatge a la persona que ha estat al meu costat més de 50 anys.

    A la meva mare, amb el meu amor infinit.

  Texto y foto de Nuri Casé   

(Clicad en la imagen para verla a mayor tamaño)

    (ES)  

   Muñeca de porcelana                               

    Mamá. 

    Esa persona que te ha cuidado desde que estás en su vientre. Es verdad cuando dicen que madre sólo hay una, y más cuando pasan los años y tienes la suerte de tenerla a tu lado batallando con tus problemas, o consolándote porque la vida te pone pruebas y en ocasiones no sabes lidiar con ellas. 

    Pero allí está ella, aquella mujer que llamas mamá y que te parece la mujer más fuerte que has conocido nunca, y que un día descubres lo frágil que es cuando la observas en la cama de un hospital. Y tú estás allí, con el corazón encogido porque la persona que te quiere incondicionalmente se está marchando de tu lado. 

   Me viene a la cabeza que es como una muñeca; todos los movimientos para poner cómodo a su débil cuerpo la hacen tan vulnerable, pero ella no pierde esa fuerza y ​​belleza de la porcelana. Y coges su mano para que ella te sienta cerca pero, realmente, es para aferrarte y sentir otra vez esa fuerza que siempre te transmitía. 

   En el dedo anular de la mano izquierda luce un tatuaje de dos corazones entrelazados. Son los corazones de mis hermanos que se marcharon hace unos años, y ella los lleva en la piel para siempre. Mi madre se siente orgullosa de su tatuaje y no hay para menos porque, egoístamente yo pensaba: ¿Cómo se despide una hija de su madre? Pero..., ¿y una madre de sus dos hijos?

   La respiración y los movimientos lentos de mi "muñeca de porcelana" me ayudan a darle forma a este escrito, que es lo más duro que podía escribir nunca, y de todo lo bueno que podría decir de ella he querido hablar sólo un poco, y darle así un pequeño homenaje a la persona que ha estado a mi lado más de 50 años. 

    A mi madre, con mi amor infinito.